Aquest projecte proposa una nova manera d'aprendre, ensenyar i avaluar mitjançant dues eines que gairebé tots tenim entre mans: un mòbil i un ordinador en xarxa.
En resum, és molt senzill: 1. Ens documentem a la xarxa.
2. Triem la informació idònia i l'expliquem amb les nostres paraules.
3. Muntem un bon guió.
4. Ens gravem la veu, a nosaltres mateixos i editem la CÀPSULA.
PERÒ... QUÈ ÉS UNA CÀPSULA? És un breu audiovisual en què expliquem en primera persona aquell període cultural, aquell autor o aquella obra (o qualsevol contingut que vulguem aprendre). L'anomenem D'APRENENTATGE perquè capgira el protagonista: ja no és el professor l'únic que dóna la lliçó sinó que són els mateixos alumnes els qui aprenen explicant als altres el que han après, i ho divulguen a la xarxa per compartir-ho. L'hem fet a 4t d'ESO, a Llengua Catalana i Literatura, i hem posat en joc la iniciativa personal, el treball en equip, el coneixement de l'entorn, l'aprofitament de les eines TIC, l'expressió oral i escrita, la capacitat per relacionar-nos, per trobar entre tots les respostes, etc.Per això volem difondre'n la metodologia: creiem que la podeu aplicar a altres àmbits. Posem al vostre abast la programació íntegra del projecte. En qualsevol cas, si us atreviu, no dubteu a preguntar-nos tots els detalls. Aquí teniu les càpsules més ben valorades, totes de LITERATURA CATALANA. Hi anirem afegint les càpsules que vagin sorgint curs rere a les classes la literatura. Gaudiu-les... i atreviu-vos a explicar-vos també amb imatges!
Joan Fontdeglòria Solà
joanfontde@inspgirona.cat
JOAN MARAGALL
EL MODERNISME
LA RENAIXENÇA
TERRA BAIXA d'Àngel Guimerà
Quatre alumnes de 2n d'ESO, la Mireia, la Irina, la Winnie i la Susana, han escenificat un fragment del conte La Ventafocs. Es tracta del projecte final del tema 4 de llengua catalana: El teatre i la seva estructura. Amb pocs recursos han resolt bé l'escena que tots coneixeu:
Un altre grupet de 2nQ (l'Ana Vita, la Míriam, l'Estel , el Josan i la Inés) ha preparat esquetxos diversos filmats a la ciutat de Barcelona, concretament al barri de la Sagrada Família. A més, han enregistrat històries molt diferents i s'han inventat una coreografia per a una cançó. Ens han comentat que el cap de setmana, preparant el treball, va ser molt divertit!
Us presentem el robot amb el qual l'equip Kulleras PdG ha participat aquest any a la First Lego League Barcelona. Va rebre la millor puntuació, 361 punts. Felicitats, campiones!
Aquí teniu un recull de vídeos documentals realitzats pels alumnes de 4t d'ESO que participen al projecte Pren la paraula! Comunicació Audiovisual del departament de Llengua Catalana i Literatura. Són el resultat de la primera experiència didàctica del projecte, Vídeo-DOC, que consisteix en divulgar, en forma de documental-audiovisual, un tema d'especial interès amb l'editor on-line WeVideo. Felicitats als creatius!!
Fòbies ANDREA ALGARRA, LUCÍA PALOMAR, SUNITA BAKSHI I LYDIA BORRÁS
Roba de segona mà MARÍA BELTRÁN I HELENA DELGADO
El fracàs escolar ANA MARÍA CARRIZOSA, PAULA ENCINA, JUNSUI LIN I MARTA DELGADO
La crisi dels videojocs dels anys 80 JORDI HENG I IGNACIO CAMPOS
Us presentem la impecable interpretació audiovisual del conte "La vella" ("Drames rurals", 1902) de Víctor Català realitzada per l'Andrea Algarra, de 4t d'ESO B. Us convidem a veure el clip i a llegir el conte, que trobareu a continuació.
Llengua Catalana i Literatura 2014/15
LA VELLA
"Drames rurals" (1902)
Víctor Català – Caterina Albert
L'havien treta al porxo, com de costum, i l'hereu se n'havia anat a la batuda, la jove a l'hort amb el menut a braç, la mossa gran a costura i el bordegassot i l'altra nena, l'un a jugar a boles a l'era d'en Rostoll, al capdavall del poble, i l'altra a engegar les oques i ànecs vora el riuet. En la casa no hi quedaven més que la vaca prenys, dins la cort, fosca i plena de teranyines, el garrí modegant en el raconot de sota l'escala, les gallines escarbotant la ruda i el donzell en el pati, i la padrina a dalt, en el porxo, entremig de canyissos de figues seques, esteses de fesoles granades, penjolls de tomates, panotxes de blat de moro i enfilades d'orellanes. Als peus hi tenia la basseta del menut amb el coixinet d'espart, podrit del orins, i les baietes del bressol, negres de mosques i llançant un tuf inaguantable. (...)
Feia cinc anys que s'havia aireferida (...)
Aquell dia el sol li donava de ple, i semblava impossible que no la cegués i atuís. Era un sol de juliol, covat, ardent com brases, que en els redossos rostia les sargantanes enartades i aixecava bombolles en la pell de les persones. S'hauria dit que es respirava foc. Els insectes, afollonits, fiblaven amb una sanya terrible. Les orellanes del porxo semblaven grapats de raïms negres, dels que s'aixecava una remor imparable, un zum-zum seguit, sense gradacions; les mosques hi estaven a pilots, lo mateix que en el
coixinet de la basseta i en les baietes del bressol, i en la cara de la padrina; se li ficaven sota el mocador del cap i dins la boca entreoberta, picant-li, fins a deixar-li el fibló, la llengua blanca i resseca; se li abeuraven en els llagrimers humits, passejant-se-li a l'entorn dels parpres cuirosos; se la menjaven viva. Ella pestanyejava de tant en tant, i algun dit de la mà esquerra es bellugava com amb esma de fer alguna cosa; mes ni la mà es movia ni el cap se tombava: solament el pit li anava com una manxa de ferrer, i les gotes de suor li regalaven cara avall, l'una darrera l'altra, caient sobre el davantal, a on el sol les eixugava de seguida. (...)
Feia una estona que la vaca es removia inquieta, baladrejant el tros de cadena de ferro, que petava sorollosament contra les parets de la cort, i el porc grunyia més que de costum, quan la padrina,immòbil en son setial de balca consumida, percebé una bafarada estranya, agrenca, que venia de la banda del patí; però se n'aixecaven tantes de bafarades al seu entorn, ara del coixinet que tenia als peus, ara de les baietes que tenia al costat, ara de les carabasses que es podrien sobre la paret, que no en va fer cas. Mes, al cap d'un minut, una de més forta i reveladora la va fer estremir de cap a peus. Ensumava àvidament, com quan sentia la flaire de la sopa, i els ulls somorts se li espantaren traint una gran angúnia. Com responent an aquella mirada d'esglai, la vaca llençà un bruel llastimer que retintinà llargament en l'espai caldejat, com amb mandra d'allunyar-se i fondre's, i el petament de la cadena, fortament estrebada, des d'aquell moment ja no parà. Per altra banda, les gallines començaren a esvalotar-se en el patiet, mateix que veguessin la guineu.La padrina ho comprengué clar: aquelles senyals d'alarma de les bèsties i aquella fortor de socarrim que sentia no podien mentir: se calava foc a la casa. I, debategant, tota ella concentrada en sos sentits, tractà d'esbrinar en quin indret se calava el foc i el mal que podia fer. De sobte, una glopada de fum, com despedida per la boca d'un gegant fumador, s'enlairà per la banda del patí. Els dos o tres dits bons de la mà esquerra de la padrina s'agitaren nerviosament, bellugant el rosari. El foc devia ésser en el bastarral, que feia de sostre a la cort de la vaca: el dia abans hi havien entrat la palla nova, que cruixia de tan resseca i cremaria mateix que una esca. (...)
La paralítica volgué cridar, sembrar l'alarma en al barri desert, però sa llengua mig baldada no respongué a son neguit, un barboteig palpissot, una treballosa pluja de fragments de paraules fou tot lo que li eixí, i encara tan baix, que no s'hauria sentit de l'altra banda del porxo. Al donar-se compte de saabsoluta misèria, la barba li tremolà més, i rompé en un gran sanglot desesperat. La fumareda caragoladissa s'aixecava ja sobre el pati com un nuvolàs negre, que tapava tot el cementiri i la iglésia.
De sobte ressonà un gran xerrisc, i l'àvia sentí cruixir el porxo sota sos peus, com si estrebessin la casa, de tots costats, i una llengua de foc tantost vista com fosa, mirotejà dos pams per damunt de la paret del pati. La vaca, cega, afollonida, devia haver romput els lligams, perquè sos bramuls s'oïen, ja sords i apagats, tan aviat en un indret com en l'altre de la casa. La padrina, amb els ullets grisos fora del cap, fent un esforç suprem, se posà en peu; son cos balandrejà endavant i endarrera, i després quedà immòbil, en perfecte equilibri, sobre ses cames testes, enrampades. El fum la cegava, i l'ofegava la gran pudor de cremat. En aquell moment, una ratxa tèbia, una ratxa de vent que en les eres fou rebuda amb crits i salts d'alegria, regolfant per tota la casa, bufà en al braser abrandat i expel·lí amb violència, pel finestró, una pluja de palla cremada que volà en totes direccions, omplint els ulls de la padrina de volves negres i coentes; un tro rogallós, un gran bramul de monstre enfadat, roncà llargament sota el trespol, que trepida amb trepidació tan forta que semblava que anés a esfondrar-se de seguida. La pobra vella, perduda la raó, donà una envestida per a fugir. Les cames restaren com clavades, i el cos caigué de tot son aire endavant. Com no podia emparar-se amb els braços, petà pesadament de cara a terra... Un borboll de sang envermellí les rajoles, i un tros de dent,trencada ran de geniva, se li encastà en la llengua.
Ni menys va fer moviment: estava mig estabornida. Mes encara percebé una veu de dona, neta, clara vibrant, que cridava no gaire lluny amb esgarip d'esglai:
-Foc!!... Foc a cal Manyo!!
(...) Una setmana més tard, entre els hisendats i pagesos de la rodalia, se feia una capta en favor del Manyo, que havia quedat en la misèria. Tothom el planyia per aquell foc que li havia destruït els béns: aquell casalot arnat, el garrinet i la vaca prenys. De la vella ni calia parlar-ne: lo que deia la gent:
- Tan de bé li va fer Déu!... Per lo que hi feia en aquest món, sense cap potència!...
