La vella

Us presentem la impecable interpretació audiovisual del conte "La vella" ("Drames rurals", 1902) de Víctor Català realitzada per l'Andrea Algarra, de 4t d'ESO B. Us convidem a veure el clip i a llegir el conte, que trobareu a continuació.  

Llengua Catalana i Literatura 2014/15

LA VELLA

"Drames rurals" (1902)

Víctor Català – Caterina Albert

L'havien  treta  al porxo,  com de  costum,  i  l'hereu  se n'havia  anat  a  la batuda,  la  jove  a  l'hort  amb  el menut  a braç,  la mossa  gran  a  costura  i  el bordegassot  i  l'altra nena,  l'un  a  jugar  a boles  a  l'era d'en Rostoll,  al  capdavall  del  poble,  i  l'altra  a  engegar  les  oques  i  ànecs  vora  el  riuet.  En  la  casa  no  hi quedaven més  que  la  vaca  prenys,  dins  la  cort,  fosca  i  plena  de  teranyines,  el  garrí modegant  en  el raconot de sota  l'escala,  les gallines escarbotant  la ruda  i el donzell en el pati,  i  la padrina a dalt, en el porxo,  entremig  de  canyissos  de  figues  seques,  esteses  de  fesoles  granades,  penjolls  de  tomates, panotxes de blat de moro i enfilades d'orellanes. Als peus hi tenia la basseta del menut amb el coixinet d'espart, podrit del orins, i les baietes del bressol, negres de mosques i llançant un tuf  inaguantable. (...)

Feia cinc anys que s'havia aireferida (...)

Aquell dia el sol  li donava de ple,  i semblava  impossible que no  la cegués  i atuís. Era un sol de  juliol, covat, ardent com brases, que en els redossos rostia les sargantanes enartades i aixecava bombolles en la pell de  les persones. S'hauria dit que es  respirava  foc. Els  insectes, afollonits,  fiblaven amb una  sanya terrible.  Les  orellanes  del  porxo  semblaven  grapats  de  raïms  negres,  dels  que  s'aixecava  una  remor imparable, un zum-zum  seguit,  sense gradacions;  les mosques hi estaven a pilots,  lo mateix que en el

coixinet de la basseta i en les baietes del bressol, i en la cara de la padrina; se li ficaven sota el mocador del  cap  i  dins  la  boca  entreoberta,  picant-li,  fins  a  deixar-li  el  fibló,  la  llengua  blanca  i  resseca;  se  li abeuraven en els llagrimers humits, passejant-se-li a l'entorn dels parpres cuirosos; se la menjaven viva. Ella pestanyejava de tant en tant, i algun dit de la mà esquerra es bellugava com amb esma de fer alguna cosa; mes ni la mà es movia ni el cap se tombava: solament el pit li anava com una manxa de ferrer, i les gotes de suor li regalaven cara avall, l'una darrera l'altra, caient sobre el davantal, a on el sol les eixugava de seguida. (...)

Feia  una  estona  que  la  vaca  es  removia  inquieta,  baladrejant  el  tros  de  cadena  de  ferro,  que  petava sorollosament  contra  les  parets  de  la  cort,  i  el  porc  grunyia més  que  de  costum,  quan  la  padrina,immòbil  en  son  setial  de  balca  consumida,  percebé  una  bafarada  estranya,  agrenca,  que  venia  de  la banda del patí; però se n'aixecaven tantes de bafarades al seu entorn, ara del coixinet que tenia als peus, ara de les baietes que tenia al costat, ara de les carabasses que es podrien sobre la paret, que no en va fer cas. Mes, al cap d'un minut, una de més forta  i reveladora  la va fer estremir de cap a peus. Ensumava àvidament,  com  quan  sentia  la  flaire  de  la  sopa,  i  els  ulls  somorts  se  li  espantaren  traint  una  gran angúnia.  Com  responent  an  aquella  mirada  d'esglai,  la  vaca  llençà  un  bruel  llastimer  que  retintinà llargament  en  l'espai  caldejat,  com  amb mandra  d'allunyar-se  i  fondre's,  i  el  petament  de  la  cadena, fortament  estrebada,  des  d'aquell  moment  ja  no  parà.  Per  altra  banda,  les  gallines  començaren  a esvalotar-se en el patiet, mateix que veguessin la guineu.La padrina ho comprengué clar: aquelles senyals d'alarma de les bèsties i aquella fortor de socarrim que sentia no podien mentir: se calava foc a la casa. I, debategant, tota ella concentrada en sos sentits, tractà d'esbrinar en quin  indret  se calava el  foc  i el mal que podia  fer. De  sobte, una glopada de  fum, com despedida per la boca d'un gegant fumador, s'enlairà per la banda del patí. Els dos o tres dits bons de la mà esquerra de la padrina s'agitaren nerviosament, bellugant el rosari. El foc devia ésser en el bastarral, que  feia de  sostre  a  la  cort de  la vaca:  el dia  abans hi havien  entrat  la palla nova, que  cruixia de  tan resseca i cremaria mateix que una esca. (...)

La  paralítica  volgué  cridar,  sembrar  l'alarma  en  al  barri  desert,  però  sa  llengua  mig  baldada  no respongué a son neguit, un barboteig palpissot, una treballosa pluja de fragments de paraules fou tot lo que li eixí, i encara tan baix, que no s'hauria sentit de l'altra banda del porxo. Al donar-se compte de saabsoluta  misèria,  la  barba  li  tremolà  més,  i  rompé  en  un  gran  sanglot  desesperat.  La  fumareda caragoladissa s'aixecava ja sobre el pati com un nuvolàs negre, que tapava tot el cementiri i la iglésia.

De sobte ressonà un gran xerrisc, i l'àvia sentí cruixir el porxo sota sos peus, com si estrebessin la casa, de tots costats, i una llengua de foc tantost vista com fosa, mirotejà dos pams per damunt de la paret del pati. La vaca, cega, afollonida, devia haver romput els lligams, perquè sos bramuls s'oïen, ja sords i apagats, tan aviat en un indret com en l'altre de la casa. La padrina, amb els ullets grisos fora del cap, fent un esforç suprem, se posà en peu; son cos balandrejà endavant  i  endarrera,  i  després  quedà  immòbil,  en  perfecte  equilibri,  sobre  ses  cames  testes, enrampades. El fum la cegava, i l'ofegava la gran pudor de cremat. En aquell moment, una ratxa tèbia, una ratxa de vent que en les eres fou rebuda amb crits i salts d'alegria, regolfant per tota la casa, bufà en al braser  abrandat  i  expel·lí  amb violència, pel  finestró, una pluja de palla  cremada que volà  en  totes direccions, omplint els ulls de la padrina de volves negres i coentes; un tro rogallós, un gran bramul de monstre enfadat,  roncà  llargament  sota el  trespol, que  trepida amb  trepidació  tan  forta que  semblava que anés a esfondrar-se de seguida. La pobra vella, perduda la raó, donà una envestida per a fugir. Les cames restaren com clavades, i el cos caigué de tot son aire endavant. Com no podia emparar-se amb els braços, petà pesadament de cara a  terra... Un borboll de sang envermellí  les rajoles,  i un  tros de dent,trencada ran de geniva, se li encastà en la llengua.

Ni menys va  fer moviment: estava mig estabornida. Mes encara percebé una veu de dona, neta, clara vibrant, que cridava no gaire lluny amb esgarip d'esglai:

-Foc!!... Foc a cal Manyo!!

(...) Una  setmana més  tard,  entre  els hisendats  i pagesos de  la  rodalia,  se  feia una  capta  en  favor del Manyo, que havia quedat en  la misèria. Tothom el planyia per aquell foc que  li havia destruït els béns: aquell casalot arnat, el garrinet i la vaca prenys. De la vella ni calia parlar-ne: lo que deia la gent:

- Tan de bé li va fer Déu!... Per lo que hi feia en aquest món, sense cap potència!...